Aimar Pérez Galí

Sudando el discurso. Una crítica encuerpada, 2013
Performance
60 min. aproximadament

Col·lecció del Museu d’Art Jaume Morera
Fons Centre d’Art la Panera

Ballarí, coreògraf i pedagog, Aimar Pérez Galí és un professional de la dansa contemporània que ha desenvolupat una línia de recerca al voltant del moviment, de la dansa i de la seva història que l’ha fet entrar per la porta gran a l’escena de les arts visuals. En la seva conferència performativa Sudando el discurso. Una crítica encuerpada (2014),Pérez Galí fa una reivindicació sense concessions del paper del ballarí al llarg de la història i, en una apropiació del concepte de «subalternitat» de Spivak, es pregunta si «poden parlar, els ballarins», quina és la veu i la capacitat d’agència que se’ls ha donat al llarg de la història. L’artista introdueix el greuge històric que suposa que el cos del ballarí sempre s’hagi entès com una màquina entrenada incapaç de produir un discurs propi, i des d’aquesta posició fa un repàs dels paràmetres en què es mou la formació del ballarí, la fetitxització del seu cos, la genealogia de la seva (no) possibilitat d’enunciació en la història de la dansa i el fet que tradicionalment aquesta no ha estat escrita pel mateix ballarí, amb la seva interpretació, sinó pel coreògraf, amb les seves creacions, o pel crític,
amb la seva anàlisi. Des de la convicció que el ballarí no és únicament el traductor que interpreta el text del coreògraf, Pérez Galí afirma: «Soc un subjecte que genera discurs en la seva pràctica». I hi afegeix, no sense un punt d’ironia: «Però, a diferència d’altres, a mi em sua el discurs». Una suor que amara la samarreta que du mentre declama la ponència enmig d’una coreografia perfectament estudiada, i que acaba convertint-se en el testimoni físic, el fetitxe també efímer, de l’acció realitzada.

La inquietud per endinsar-se en la història de la dansa, d’una banda, i la suor (fluid del cos presumptament perillós per la seva capacitat de contagiar), de l’altra, esdevenen els elements que Aimar Pérez Galí reprendrà a The Touching Community (2016), un projecte amb el qual es proposa estudiar l’impacte de la sida en el món de la dansa a Espanya i a l’Amèrica llatina durant les dècades dels vuitanta i noranta. Es tracta d’un treball complex, que pot prendre diversos formats: el d’un muntatge escènic fonamentat en la tècnica del contact improvisation, a partir de la qual els ballarins comparteixen els centres de gravetat dels seus cossos i, amb el gest d’envair els respectius espais d’intimitat i tocar-se els uns als altres, abaixen també la barrera de la immunitat; el d’una lectura performativa d’una conferència de Jon Greenberg en què parla de la seva experiència d’aprendre a conviure amb la malaltia i que d’alguna manera esdevé un homenatge a l’artista Pepe Espaliú, víctima del VIH, o el de la instal·lació artística que es pot observar en el marc de la Biennal, una compilació de cartes que posa a disposició del visitant, en les quals l’artista s’adreça a alguns dels ballarins que al llarg d’aquests vint anys van morir per causa del virus i revisa amb ells, amb una actitud de complicitat, la història de les seves vides, d’unes vides que van acabar massa aviat.

Fotografia: José Caldeira