Erick Beltrán

Proyección del doble, 2016
Fusta, estructura d'acer i dos globus terraqüis
55 x 140 x 140 cm

Col·lecció del Museu d’Art Jaume Morera
Fons Centre d’Art la Panera

Erick Beltrán, artista mexicà establert a Barcelona, articula el seu treball a partir de múltiples investigacions encaminades a entendre, analitzar i qüestionar els mecanismes que estructuren els discursos científics, filosòfics, polítics, econòmics i culturals de la societat actual. A partir dels seus projectes queda clar que disposa d’una gran capacitat per abraçar diferents àrees del saber, i que, després d’estudiar-les a fons, ens les retorna a través d’instal·lacions formades per infinites capes conceptuals, formals i tècniques, com ara arxius, diagrames, mapes conceptuals, dibuixos, textos, escultures, etc. Els seus treballs tenen ambició intel·lectual, emergeixen d’una insaciable set d’erudició que aspira a bastir un coneixement universal.

Els treballs que es mostren d’aquest artista, amb motiu de la Biennal, formen part d’un projecte més ampli que es va presentar l’any 2016 a les dues seus de la Galeria Joan Prats de Barcelona: «El doble no existe» i «El doble de las mil caras», un treball faraònic que indaga sobre com el pensament occidental negocia amb el «jo» i el «doble», per la qual cosa ha hagut de recórrer a la psicoanàlisi, la mitologia, la religió, la filosofia i la neurociència.

Tal com diu l’artista, «és un miratge que siguem una unitat. Però la dissolució del jo ens fa tanta por que per això la mitologia, les religions, han creat aquesta idea del doble. Al pensament occidental li interessa que creguem que el jo és indissoluble perquè d’aquí en sorgeix la voluntat. Al capitalisme li va bé aquesta idea». El «jo» és una ficció més que ens hem atorgat els homes per autoprotegir-nos, per «cossificar-nos» i tenir uns límits que ens facin intel·ligibles; tanmateix, les pors, els somnis, els estats alterats de la consciència, els pensaments, la veu interior... revelen que no estem regits per una estructura única i unívoca. A la idea de «jo» hi atribuïm conceptes com ordre, ànima, centre; per contra, el «doble» ens aboca a l’abisme, és esotèric, és polifacètic, no el podem aprehendre i definir plenament per la seva naturalesa múltiple. El doble ens desestabilitza; tal com es plantejava al text de l’exposició, «el doble és la crítica més incisiva a l’autoproclamada integritat del jo».