Ignasi Aballí

Pell, 1995
Gel, acrílic transparent i fusta
100 × 100 cm
Inv. CE0002

Pell, 2011
Gel, acrílic transparent i fusta
100 × 100 cm
Inv. CE0002

Col·lecció del Museu d’Art Jaume Morera
Fons Centre d’Art la Panera

A través de peces com Pell, Ignasi Aballí amplia la noció tradicional de pintura, incloent-hi materials poc convencionals i situant-la en un estat de suspensió, al límit de la seva desaparició, en un etern qüestionament de la seva pròpia raó de ser. Amb Pell la desmaterialització del quadre com a objecte és conduïda al límit, ja que amb aquesta obra es planteja l’aniquilament de la pràctica pictòrica, deixant-hi sols el vernís final, la pell de la pintura.
El pas del temps entre ambdues obres, l’una del 1995 i l’altra del 2011, queda reflectit en els canvis soferts pel vernís i en la pols que s’hi ha anat dipositant, que hi aporta matisos diferents.

________

Pols, 1996
Pols, mirall i marc de ferro
100 × 100 cm
Inv. CE0003

Pols, 1996
Pols, vidre i marc de ferro
100 × 100 cm
Inv. CE0003

Pols, 1996
Pols, vidre i marc de ferro
100 × 100 cm
Inv. CE0003

Pols, 1996
Pols, vidre i marc de ferro
104 × 101 cm
Inv. CE0003

Col·lecció del Museu d’Art Jaume Morera
Fons Centre d’Art la Panera

Amb la sèrie Pols el quadre és rematerialitzat: Aballí recorre a nous suports i nous materials per poder continuar treballant en l’àmbit del pictòric, escull el vidre i el mirall com a suports, i la pols del seu estudi com a material. Un dels conceptes clau en els treballs duts a terme per Aballí a finals dels vuitanta i principis dels noranta és la idea de temps És així com la lenta i capriciosa acumulació de les partícules de pols sobre aquestes superfícies evoca el pas del temps i la imprevisibilitat de l’atzar.

_____

Reflexions I, 2004
Fotografia en color
125,5 × 193 cm
Obra única
Inv. CE0004

Reflexions II, 2004
Fotografia en color
125,5 × 193 cm
Obra única
Inv. CE0005

Col·lecció del Museu d’Art Jaume Morera
Fons Centre d’Art la Panera

Ignasi Aballí fa ús d’estratègies conceptuals com la citació i l’apropiació, però d’una manera molt personal. D’entrada, la inconcreció a la qual ens veiem lliurats davant d’aquestes fotografies impossibilita determinar-ne el referent. Tanmateix, és justament aquest misteri allò que fa créixer el nostre interès i la nostra curiositat. Només amb molt deteniment arribarem a descobrir que ens trobem davant de reflexos d’altres obres, en aquest cas pertanyents a la Col·lecció de Rafael Tous, presentades a la desapareguda sala Metrònom de Barcelona.