Itziar Okariz

Diario de sueños: 8 diciembre - 12 diciembre 16, 2016
13'20 min.

Diario de sueños: 20 noviembre 16 - 10 enero 17, 2016 - 2017
5 impressions sobre paper Hahnemühle
84,1 x 59,4 cm

Col·lecció del Museu d’Art Jaume Morera
Fons Centre d’Art la Panera

Potser un dels referents més nítids de les pràctiques performatives contemporànies, Itziar Okariz no amaga mai la seva formació en escultura a la Universitat del País Basc; no en va, la tradició artística del seu lloc d’origen i la fortament arrelada noció de territori que comparteix amb els seus companys de generació són pautes visibles i ineludibles per entendre tota la seva obra. Quan l’art insisteix en posicions immaterials que al·ludeixen a la condició líquida del nostre temps, quan s’imposen discursos que relacionen la deriva de la tecnologia a la llum del tardocapitalisme amb les dinàmiques al voltant del cos, comprovem, sense sorpresa, que Itziar Okariz ja feia temps que era aquí.

El 2016, Okariz va iniciar la seva sèrie Diario de sueños (2016–2017), impressions sobre paper que mostren la transcripció dels seus somnis. El text es fa visible en funció del que recita l’artista, amb paraules sumades i després restades en línies successives, i el somni esdevé forma abstracta. En els seus somnis, Okariz obre una línia de treball aparentment nova que brolla, tanmateix, de la font discursiva que ha alimentat tota la seva obra, perquè no és difícil associar immediatament aquests treballs a l’empremta performativa i escultòrica que la nodreix. Com en el seu cèlebre Irrintzi, un signe, una unitat mínima indivisible que en aquest cas és la paraula, agafa volada i progressa en l’espai. La forma va fent-se amb l’acumulació de les paraules i creix en l’espai —ara, el pla bidimensional del paper. El llenguatge determina la forma; la seva inexistència, que no és sinó l’oblit del somni, produeix un buit. S’alternen, així, les nocions de «buit» i «ple», tan lligades a la pràctica escultòrica, de la mateixa manera que al llarg del seu treball s’ha oscil·lat amb decisió entre allò particular i allò general, entre el que és universal i el que és específic. És, per tant, ampli i elàstic, el mitjà que treballa Okariz, amb la tensió entre consciència i inconsciència allotjada ara en el trànsit entre el que és audible, el que és dicible i el que és visible.