Mauro Cerqueira

Trepadeira #8

Col·lecció del Museu d’Art Jaume Morera
Fons Centre d’Art la Panera

L’obra de Mauro Cerqueira ha tingut una presència notable en el panorama espanyol els últims anys, ja sigui per les seves aparicions a la seva galeria madrilenya o per la seva participació en força exposicions col·lectives. Cerqueira resideix a Porto, i la seva relació amb l’entorn té una importància crucial a l’hora d’entendre la seva obra, ja que ha anat treballant, juntament amb altres companys artistes, en la reivindicació del barri com a espai de resistència davant dels embats del neoliberalisme contemporani, tendent a homogeneïtzar les ciutats, a anul·lar les singularitats i a eliminar l’essència intrínseca d’allò que és propi. Des del seu cèlebre espai Uma Cerca Falta de Coerência, en el qual combina el seu propi treball artístic amb la gestió de residències i una inclinació atenta al material gràfic, Cerqueira lluita decididament per la preservació de l’essència vernacla de la seva ciutat, com es pot observar en el seu treball O mundo dos cegos (2012). En vista dels processos de transformació urbana que han anat patint recentment Lisboa i Porto, ambdues immerses en una bombolla inquietant, la seva obra adquireix ara una gran rellevància.

En la primera exposició individual de Cerqueira a Espanya, la primavera de 2013, es tocaven amb nitidesa aquestes pautes. Hi plantejava la perversió inherent al fenomen de la gentrificació, que abarateix les condicions de la vida urbana de molts ciutadans per beneficiar alguns especuladors. En una sola instal·lació que ocupava tot l’espai, hi contraposava la singularitat individual de les llambordes tradicionals dels carrers amb les construccions industrials de caràcter serial per les quals aviat seran reemplaçades, una metàfora rotunda que es troba al centre de tot el seu treball.

Les seves conegudes Trepadeiras (2013) estan fetes amb llistons de persianes que estableixen una relació ambigua entre espectador, obra i espai. S’adhereixen en aparença amb naturalitat a l’espai, però produeixen força tensions. S’alimenta així un sentit del que és domèstic al qual no és possible deslligar-se d’una certa violència; la precarietat oposant-se sempre a les promeses de comoditat de les societats capitalistes.