DIS. Jordi Jové

Des de ben menut, Jordi Jové dibuixava en espones i parets de masies amb carbonets que trobava entre les cendres de les fogueres que havien servit per cremar les restes de poda de l’hivern. També, amb l’ajut d’una ploma de les gallines del corral, ben afilada amb la navalla, i un didal de tinta xinesa, resseguia els contorns de Montmaneu, les tàpies que envolten la casa pairal i la silueta del poble de Seròs, dominada per l’església barroca de Santa Maria, que observava des de Roques de Sant Formatge o des del Castell.

Lleida, Barcelona, el sud de França i recentment la Xina han estat els escenaris que han nodrit les seves obres. Tanmateix, Seròs sempre està latent sota els seus dibuixos, pintures, aquarel·les i fotografies. És com Àger per a Benet Rossell, Mont-roig del Camp per a Miró o Horta de Sant Joan per a Picasso. Jordi Jové sempre retorna als paisatges de la infància.

Igualment, la seva prolífica trajectòria està marcada per altres anades i vingudes d’ordre estilístic: trànsits i fluctuacions entre l’abstracció i la figuració. Una polaritat que en el context lleidatà també es va donar en Leandre Cristòfol, que tant podia plantejar un assemblatge poètic i surrealista, com Nit de Lluna (1935), com tallar una escultura figurativa, com La pensativa (1936). Igualment, Jové es lliura a l’acte creatiu sense complexos, unes vegades carregat de referències i préstecs (literaris, pictòrics, extraartístics…), altres vegades des del més pur automatisme, des del salt al buit. Pinta sense recances ni complexos, virtuós en el dibuix i hàbil en l’aplicació del color; aparentment fa fàcil allò difícil. Tot i així, les seves obres no estan exemptes de dificultats. Des de la incertesa busca respostes en el quadre i en el paper; de vegades s’hi aproxima, d’altres esbarra i es precipita per l’abisme de la pintura. En aquests punts crítics, recula, superposa capes, deixa descansar la tela, li dona una segona o tercera oportunitat, que en ocasions arribarà i en d’altres es farà esperar.