DONACIÓ D’OBRES DE FRANCESC ABAD AL CENTRE D’ART LA PANERA DE LLEIDA

Juntament amb altres artistes com Muntadas, Àngels Ribé o Francesc Torres, F. Abad ha contribuït a establir l’actual panorama de l’art conceptual, tant a nivell de Catalunya com a la resta de l’estat espanyol.   

El treball de Francesc Abad es fonamenta en la tradició intel·lectual europea, concretament en els pensadors i escriptors formats abans de la Segona Guerra Mundial. El llegat d’aquests homes i dones que van ser testimonis, i en molts casos víctimes, de la barbàrie es fa present en les obres d’Abad mitjançant la citació escrita, la metàfora, el símbol i l’al·legoria. L’artista recull fragments de pensament (paraules i frases, tant escrites com gravades) i materials d’arxiu, i amb ells construeix diferents dispositius (escultures, instal·lacions, intervencions públiques…) amb el propòsit de restaurar la densitat de l’experiència humana, de reconstruir el pensament i el llegat de la història. Francesc Abad realitza una obra exigent; en el seu cas l’estètica està vinculada directament amb el coneixement. L’artista s’interroga pel subjecte i com el context polític, social, econòmic, cultural i ecològic el forma. En la recerca d’aquest interrogant majúscul, Abad sempre ha cercat la complicitat de pensadors marcats pels conflictes del segle XX (Walter Benjamin, Hannah Arendt, Simone Weil, René Char, Paul Celan, Anna Akhmàtova…) de quals ha absorbit tant el corpus intel·lectual com la biografia.

La instal·lació Primo Levi – 174517 (1997) sorgeix de l’interès d’Abad per la vida i l’obra de l’escriptor italià d’origen jueu, que fou deportat al camp de concentració d’Auschwitz-Monowitz, en el qual li fou assignat i tatuat el número que dóna títol a l’obra i que revesteix de dalt a baix les quatre parets que envolten uns prestatges amb llibres. Primo Levi —i altres intel·lectuals que van ser víctimes del nazisme— és reivindicat per Francesc Abad des del moment que la seva trajectòria vital condensa experiències intenses i doloroses que poden arribar a explicar tant la grandesa com la crueltat de la condició humana.

Enfront de la barbàrie generada per guerres i règims totalitaris (franquisme, nazisme, estalinisme…), l’individu només pot refugiar-se en la cultura i la natura. La cultura es manifesta en l’art, el pensament i l’escriptura. Francesc Abad, amb Monòleg del jo (1997), reivindica la capacitat regeneradora inherent a l’individu i la força de la paraula; tal com indica Heidegger, malgrat les dificultats, podem sobreviure amb el pensament: «Estant en silenci l’home parla».

Pel que fa a la natura, Abad constata que ha experimentat un gran retrocés a causa del triomf de la industrialització i el capitalisme, el paisatge ha perdut el seu context. Possiblement, en un futur l’única manera de recuperar el paisatge serà exclusivament a través de la paraula. D’aquí que l’obra Paisatge & pròtesi (1990) fos concebuda per ser inserida directament en la trama urbana.

Aquesta idea de progrés que ha deixat de banda la natura també ha arraconat l’home. El capitalisme incorpora el subjecte com a força de treball o consumidor d’una societat espectacularitzada. Aquesta alienació pot ser simbolitzada per les finestres cegues de la instal·lació Un alè d’aire (1996), fragments d’arquitectura industrial postfordista. Es tracta de fàbriques tèxtils que sorgiren amb la primera revolució industrial a la seva ciutat natal —Terrassa— i que ja anunciaven un canvi imminent de la condició humana, el qual, com sempre al llarg de la nostra història com a espècie, incorporava aspectes positius i negatius. És en la negociació dels contraris, en la interrogació pels nostres actes, per la nostra responsabilitat com a subjectes on es troba l’obra de Francesc Abad.

Francesc Abad. Un alè d’aire, 1996