Episodi 7. “Reanimar la veu”, a cura de Joan Burdeus

Les paraules vives són fèrtils i d’aquestes paraules en brollen d’altres; sentir-les ens commou, el pensament s’activa i l’acció s’arrela. Ara bé, què passa quan les paraules es buiden i els discursos es converteixen en zombis separats dels fets? Com és que una paraula que havia arribat a lluir esdevé cínica i gastada? Líders polítics malmeten una idea, amors que s’acaben, mots locals que abandonem per por d’interrompre el flux comunicatiu de la ment eixam digital. Aquest episodi es vol fixar en la relació de les paraules amb la comunitat de parlants, el lligam entre les veus i l’aire i la terra que les envolten. Com es pot reanimar una paraula? Com es pot fer que el que ha acabat sonant eixorc torni a ser capaç de commoure’ns? La poesia és la principal esperança d’aquesta recerca, una pràctica per restituir el pathos a les paraules consumides, el procediment que retorna sentit i energia als discursos i permet que la conversa pública torni a la vida. Si la salut d’una comunitat depèn de la salut de les paraules que hi flueixen, aquest episodi és una teràpia poètica per reanimar els mots políticament.