QUASI VEU

Quasi Veu és un projecte de recerca i curadoria desenvolupat per set agents de l’àmbit de les arts visuals i la cultura contemporània. Ha estat impulsat pel Departament de Cultura de la Generalitat i la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya en el context que la crisi de la COVID-19 ha generat en el sector cultural i, més concretament, en l’àmbit de les arts visuals. El projecte neix amb la voluntat de ser una plataforma de reflexió i de debat que es desplega tant en línia com presencialment. Aglutina pràctiques artístiques, de recerca i de mediació, incorporant el diàleg amb agents d’altres àmbits i de diferents punts del territori.

L’equip

L’equip del projecte el formen Caterina Almirall, Joan Burdeus, Fito Conesa, Anna Dot, Oscar Holloway, Alexandra Laudo i Andrea Valdés. Ells han definit el marc conceptual del projecte, els seus continguts i el conjunt de col·laboradors convidats a participar-hi, entre els quals hi ha artistes, músics, escriptors, investigadors, periodistes i creadors i pensadors d’altres perfils. Formen també part de l’equip, com a col·laboradors regulars: Xavi Rodríguez, responsable de l’edició i la producció sonora; Priscila Clementti, dissenyadora de la comunicació gràfica i visual del projecte i Emiliana Larraguibel, responsable de la comunicació del projecte a les xarxes socials.

Quasi veu

La fórmula “quasi veu”, que dona nom al projecte, la prenem d’“El callat”, un poema de Joan Vinyoli. A l’obra vinyoliana hi ha un joc constant entre l’ambició de la paraula poètica i la dificultat perquè allò dit arribi a un contacte fèrtil amb la realitat, que sobrepassi les capes més superficials i artificioses del discurs. “Què passaria si ens imaginem que cada paraula és una goteta…?”. Quasi Veu comença amb aquesta pregunta, i troba en la veu un paraigua a través del qual pot articular els interrogants, les inquietuds i les esperances oberts per la crisi pandèmica. Des d’aquesta òptica, lluny de fer un diagnòstic, abordem les circumstàncies actuals com una oportunitat per relacionar projectes i idees que ens permeten repensar un concepte: el de la veu. El projecte també té la voluntat d’explorar com algunes de les idees i pràctiques que s’han interromput amb la pandèmia es poden reformular des de l’àmbit de les arts, però sense la pretensió de fer un diagnòstic exhaustiu de la crisi ni de crear un programa d’actuació sistemàtic, sinó d’analitzar com les idees o pràctiques que s’han interromput es poden reformular des de l’àmbit de les arts.

El projecte

Es desplega en tres formats: un programa de ràdio conformat per vuit episodis sonors o podcasts; intervencions artístiques presencials a cada centre d’art de la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya, agrupats sota el nom de Speakers’ Corner, i una plataforma web. També compta amb un projecte de mediació.
La columna vertebral del projecte està formada pels vuit episodis del programa de ràdio i les vuit intervencions corresponents, cada una a un dels centres de la Xarxa: Lo Pati Centre d’Art de les Terres de l’Ebre, a Amposta; CA Tarragona Centre d’Art, a Tarragona; Centre d’Art la Panera, a Lleida; Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona; Centre d’Art Tecla Sala, a l’Hospitalet de Llobregat; ACVic Centre d’Arts Contemporànies, a Vic; Mataró Art Contemporani (M|A|C), a Mataró, i Bòlit Centre d’Art Contemporani, a Girona.

Els episodis: introducció

Ens situem en el present pandèmic per fer una exploració del què ha suposat l’actual crisi en tant que irrupció de l’inesperat; una situació que arriba posant fi a unes coses, però en possibilita d’altres. Des d’aquesta òptica, lluny de fer un diagnòstic, abordem les circumstàncies actuals com una oportunitat per relacionar projectes i idees que ens permeten repensar un concepte: el de la veu. Aquest és l’eix articulador del projecte: la noció de veu com a potència material i immaterial que ens connecta per mitjà d’ones vibràtils, orgàniques, que travessen els nostres cossos i ens afecten. La veu, portadora de vibració i també de paraules, de sons i de significats. En aquests termes, el llenguatge i la veu són recursos, matèries primeres que poden existir en múltiples i diverses formes. D’aquí ens en fem una imatge: la de la veu com petites gotes que arriben als altres, que “infecten”, que tenen un valor curatiu, però també tòxic, de la qual cal assumir la responsabilitat perquè pesa. Així, la veu esdevé contacte, ens posa en relació amb el món.
La fórmula “quasi veu”, que dona nom al projecte, la prenem d’“El callat”, un poema de Joan Vinyoli que, precisament, també dona nom a El callat, un llibre de poemes publicat el 1956. A l’obra vinyoliana hi ha un joc constant entre l’ambició de la paraula poètica i la dificultat perquè allò dit arribi a un contacte fèrtil amb la realitat, que sobrepassi les capes més superficials i artificioses del discurs. “El callat” del qual parla Vinyoli no representa el clixé de l’inefable ni dels llocs comuns de la mística, sinó que, en paraules del mateix autor al pròleg dels poemes, remet a “una immersió en la vida profunda”. La fórmula “quasi veu” fa seva aquesta disposició vinyoliana que vol parar l’orella a totes les veus normalment callades que ens envolten, per escoltar “les coses que ens envia el seu alè”, perquè, quan això que ens han de dir arriba a nosaltres, sentim que “caminem lliures com infants bevent del somriure del Callat”. També fem nostres les paraules del poeta en un altre vers del mateix recull i aspirem a “l’encís de la paraula tocada”, a través de la qual “mot per mot, es transfigura / l’inconegut en presència”.

El Callat
M’endinso pel teu àmbit, primavera
del càntic, una veu entre les veus
ofertes al Callat, que per les coses
m’envia el seu alè. Quina avinguda
secreta tot de sobte m’ha portat
a delitós paratge? Selva muda,
com els infants camino, lliure, lliure,
sentint la quasi veu que del Callat
arriba a mi, bevent el seu somriure.