Residència editorial DiS de Carles Llonch

Com serà la vida del futur? S'haurà agreujat la crisi ecològica? Tindrem democràcies més deteriorades? Governarà un capitalisme encara més salvatge on lis traballadoris hagin perdut tots els drets i les grans multinacionals controlin les decisions econòmiques? L'increment del desenvolupament tecnològic haurà multiplicat el control social i l'aïllament individual? En definitiva, viurem en una de les mil i una distopies que la literatura, el cinema i la televisió s'entossudeixen a dibuixar? La manera en què imaginem el futur està fortament condicionada pels productes culturals que consumim. Una gran suma de discursos científics, polítics i filosòfics s'afermen al voltant de la por, oferint-nos un catastròfic diagnòstic sense alternatives, on resulta més senzill imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. Ja no creiem que el futur estigui lligat al progrés i que aquest hagi de ser necessàriament millor. De fet, s'ha convertit en quelcom que ens produeix por i desassossec. Les distopies són un reflex de les nostres ansietats col·lectives. Però, «per què, si estem vives, acceptem escenaris post mortem?», es pregunta la filòsofa Marina Garcés. Si només imaginem un futur pitjor, el present ens semblarà admissible i no lluitarem per canviar les coses.

Un futur més desitjable és el que indaga Carles Llonch, l'artista de la darrera edició del programa de residència, que se situa a les terres de ponent d'un hipotètic any 2052 per imaginar un ordre social i polític més emancipador. Un escenari on per tal de perviure a les crisis climàtica, energètica i de recursos que l'activitat antròpica ha ocasionat, esdevé indispensable transformar radicalment les relacions dels éssers humans amb la seva pròpia espècie, l'entorn i la resta d'éssers que l'habiten. No es tracta, però, d’una utopia en el sentit del millor dels mons possibles, ni vol ser-ho. Més aviat és una trobada entre el desig d'utopia i un escenari molt poc desitjable, el de les conseqüències ja irreversibles de la crisi ecològica. Sota aquest propòsit, l'artista infiltrarà una sèrie de continguts de premsa entre les pàgines del suplement cultural del diari Segre, que al llarg dels mesos d'octubre, novembre i desembre es desplegaran en forma de notícies, articles, ressenyes i publicitat d'un altre futur possible. Per fer-ho se servirà de lúcides recerques com les d'Antonio Turiel, que des d'una militància compromesa i constant ja fa temps que posa l'alerta en les causes, les conseqüències i possibles sortides del col·lapse de la civilització sapiens; així com el llegat d'Ursula K. Le Guin i Kim Stanley Robinson, algunes de les referències de la literatura de ciència-ficció que s'han atrevit a imaginar futurs diferents dels de la visió hegemònica.

Carles Llonch (Lleida, 1985) és artista i investigador. Aborda la seva pràctica artística en una actitud d'observació i alerta amb l'espai que l'envolta. Analitza el paisatge i les intervencions humanes en aquest amb la finalitat de construir imatges i jugar a la retòrica amb elles de manera crítica. Ha treballat àmpliament en torn la noció de conflicte i les seves petjades sobre el context urbà, tanmateix, en els últims treballs condueix la seva pràctica cap a la reflexió i l'elaboració de futurs. Aquest canvi cap a la prospecció ve fortament influenciat per la seva afició a la ciència-ficció, així com la seva preocupació per la crisi sistèmica i ecològica. Fruit d'aquesta convergència sorgeix la seva investigació doctoral, centrada a les anomenades utopies ecològiques. Tesi que desenvolupa enel marc del projecte d'I+D+i de subvenció estatal "Humanidades Ecológicas y Transiciones Ecosociales: Propuestas Éticas, Estéticas y Pedagógicas para el Antropoceno". Ha dut a terme projectes amb institucions com el Centre d'Art i Natura de Farrera, el Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, la Post-Grad Community de la University of Arts of London (Regne Unit), i La Chambre d'Eau (França). El seu treball s'ha mostrat, entre d'altres, a l'Institut d'Estudis Ilerdencs, el Festival Panoràmic, La Casa Encendida de Madrid, i Tashkeel Art Center de Dubai (Emirats Àrabs Units).