Abel Azcona. Les meues famílies 1988-2024.

Planta 1

Quan visualitzem la imatge d’un arbre genealògic, tendim a dibuixar-lo mentalment com una mola sòlida i frondosa que es desplega fins on arriba la nostra informació. «Abel Azcona. Les meues famílies 1988-2024» ens permet, per primer cop, obtenir una imatge global de l’arbre genealògic d’una de les trajectòries artístiques fundades en la violència biogràfica i sistèmica més rellevants de l’art contemporani. La mostra reuneix aquells treballs que rastregen una història de crueltat des de moments fins i tot anteriors al naixement, però, sobretot, destaca en confrontar, per primera vegada, aquelles accions al voltant de l’empatia materna amb els treballs recents sobre la negligència dels pares. «Les meues famílies» es configura, així, com un dels arbres genealògics més durs vistos fins ara en un espai expositiu. La mola se sosté sobre unes arrels esquitxades de pesticides, es doblega, es retorça, acull per trencar-se, s’imagina branques inexistents, es pinta fulles amb retoladors de colors foscos i s’incorpora bastimentades per poder sostenir-se.

La idea de família es presenta en plural per motius polítics. En temps de triomfs de la ultradreta, cal visibilitzar que allà on més es defensa una idea concreta i rígida de família i de dret a la vida, més s’hi amaga la intolerància cruel i la manca de responsabilitat. Tots els treballs presentats a La Panera incorporen interrogants a la idea de família configurada des dels poders conservadors, patriarcals i religiosos. Des del cos d’Abel Azcona com a museu portàtil de memòria muscular violentada, la noció de família rebenta en mil bocins, i genera una cartografia de pressions indolents per a la no interrupció de l’embaràs; d’abandonaments; de pares no biològics que segresten els seus fills; de famílies adoptives, imaginàries i elegides.