David Bestué. Pastoral

A «Pastoral», David Bestué adopta tècniques de processament industrial per qüestionar la capacitat de representació de l’escultura. L’exposició presenta peces de recent i nova producció que integren en la seva composició elements vinculats al territori, però també obres d’autoria diversa. El conjunt estableix un marc temporal ampli que incideix en qüestions com els processos de conservació i la relació entre el temps i la matèria.

David Bestué situa al centre de la seva investigació el que ell anomena grau zero. El grau zero és el resultat de procediments que alteren la composició d’un cos sòlid i el redueixen a partícules. Amb aquesta operació, Bestué anul·la les funcions expressives de l’objecte i restringeix les seves qualitats a propietats com ara el pes o la consistència. 

Tanmateix, aquest retrocés formal o «empobriment de la forma» posa en dubte la capacitat descriptiva dels materials que, després de ser processats, només es poden manifestar disgregats o com una massa compactada. La seva inconsistència i inestabilitat dificulten el seu registre visual i redueixen la seva representació a les formes de circulació i suspensió, a la concentració i l’atomització. Bestué utilitza motlles per dotar amb una nova estructura aquests materials en brut, que d’aquesta manera recuperen la corporeïtat i estableixen una nova relació amb l’espai.

La conseqüència principal d’aquest procés és que es produeix una minva significativa entre l’objecte i el seu enunciat. Però pot la paraula restaurar una presència? Pot la traçabilitat d’un material suportar el pes d’una imatge? A més a més d’interferir en la forma, de quina manera el procés de conservació altera els significats?  

«Pastoral» descriu dos models de presència que es manifesten en el pla material: el d’un «present que passa» i el d’un «passat suspès en el temps». Ambdós models se sustenten pels principis d’ordre i organització, criteris que apliquem per determinar què ha de ser conservat i què ha de ser descartat. Situada al centre d’aquesta metòdica estructura, la matèria es revela com un agent col·laborador que actua de manera ambivalent: mentre que la seva solidesa contribueix a avivar la memòria, amb la seva precarietat aboleix el record.