Els jardins inquiets

«Els jardins inquiets» és un comissariat d’Ester Partegàs de la Col•lecció d’Art de la Panera a partir de la seva obra Els somnis són més poderosos que els malsons i viceversa, la qual també en forma part. Aquesta peça és una instal•lació de grans dimensions concebuda com un jardí públic, una àrea ornamental de planters, una zona de pas de vianants d’estètica homogènia i global, un jardí totalment artificial. Partint d’aquesta descripció bàsica, Partegàs ha articulat una sèrie d’analogies entre obres d’art i jardins: tant l’art com els jardins representen una mena de santuari a l’aldarull i la confusió que els rodegen; tots dos necessiten cura i dedicació; ambdós són manifestacions de vida perquè donen més que no pas reben, i perquè representen un èxtasi de la matèria; si els jardins donen ordre a la nostra relació amb la natura, les obres d’art donen ordre a la nostra relació amb la realitat.
Cada obra escollida per a l’exposició és entesa com un jardí particular, representatiu d’un ordre específic, amb un caràcter vinculat a la geografia o la història. Per exemple, l’obra Nicknames, de Gustavo Marrone, composta per una sèrie de panells pintats amb noms propis extrets d’Internet, representa el jardí del Decameró de Boccaccio, on cada nit els joves florentins es conten relats pel plaer de socialitzar. Els noms que Marrone ens presenta, cadascun pintat de manera diferent, ens suggereixen històries i narracions de vides diferents. La peça de Miquel Mont, titulada Sol-mur I, és un rectangle groc pintat a la paret i un contraxapat col•locat just a sota. Amb una economia de material extrema, la peça presenta unes qualitats estètiques i d’organització pristines, i una delicada ordenació de la natura, molt semblant a les que trobem en els jardins zen. Hi trobem, també, altres analogies: Nou com a casa, de Jordi Colomer, és el jardí homeless; Demoliciones, de Lara Almarcegui, és el jardí abandonat; Les portes de Lleida, de Francesc Ruiz, és el jardí xinès; Investigación formal, d’Ana García-Pineda, és el jardí botànic; Calaixera, de Curro Claret, és el jardí d’Epicur; Sade, d’Ana Laura Aláez, és el jardí de Versalles; el vídeo de Cabello/Carceller és el jardí utòpic o de l’edèn; etc.
Aquesta exposició està inspirada en les lectures de The rambunctious garden: saving nature in a post-wild world, d’Emma Marris, i Gardens. An essay on the human condition, de Robert Pogue Harrison.