ITZIAR OKARIZ. RESPIRACIÓ I ALTRES SONS

L’expressió més in/significant del signe

La veu d’Itziar Okariz i dels seus col·laboradors envaeix la planta baixa de La Panera. El gra de la veu, manllevant l’expressió de Roland Barthes, és l’encarregat de cosificar la invisibilitat d’aquells que habiten la mostra «Respiració i altres sons», el que tradueix la imatge mental de la paraula a la seva representació sonora. L’artista, que es resisteix a la normativització i a les convencions pròpies del llenguatge, experimenta amb la seva desarticulació a la recerca d’unitats de significació mínimes: sons, mots, crits, gests, són aïllats, descentrats, fragmentats, amplificats i repetits, una vegada, i una altra, i una altra, i una altra. 

Però la repetició mai succeeix de la mateixa manera. Tot i que potser aparentment no modifica res en l’objecte que es repeteix, sí que ho fa en qui la contempla, i no només perquè l’espera de l’element repetit suposi una anticipació d’aquell que prèviament ja ha estat retingut a la memòria, sinó sobretot perquè —com diu Gilles Deleuze en el seu assaig Diferencia y repetición— «la manera com la sensació, la percepció, però també la necessitat i l’herència, l’aprenentatge i l’instint, la intel·ligència i la memòria participen en la repetició es mesura en cada cas per la combinació de formes de repetició, pels nivells en els quals s’elaboren aquestes combinacions, per la posada en relació d’aquests nivells...». Cadascuna de les repeticions ocorre en unes circumstàncies i en un temps específics que la fan necessàriament única (i irrepetible). Cada nova reproducció cedeix l’espai a la possibilitat de ser rebuda pel visitant d’una manera diferenciada, i de ser dotada així de noves significacions.

L’exposició s’obre en un estat de latència en el qual aparentment res succeeix i alhora tot està per succeir. Dos altaveus i una imatge congelada aguaiten silents sengles moments d’activació. D’una banda, l’enregistrament de la performance Contrarywise (2010), on Itziar Okariz estudia les possibilitats comunicatives que li ofereixen els adverbis d’afirmació i de negació, i entra en diàleg amb ella mateixa gràcies a l’efecte mirall que li proporciona un dispositiu electrònic que li retorna la seva pròpia veu amb un retard variable. Els girs imprevisibles que es produeixen en aquest desdoblament, tant pel que fa a l’alternança ritmada entre els sís i els nos com a la gradació d’entonacions, fan evolucionar la conversa de la convicció al dubte, de la conformitat a la discussió. En la mateixa línia d’investigació se situa Irrintzi. Repetición (2007), el document videogràfic d’una acció que l’artista va realitzar a porta tancada als espais del Museo Guggenheim de Bilbao. L’irrintzi és una forma de llenguatge primigènia de la tradició basca mitjançant la qual els pastors es comunicaven entre les valls gràcies a la reverberació que els proporcionaven les muntanyes, i que amb el temps ha esdevingut un símbol identitari de celebració de la cultura basca, i fins i tot una eina de reivindicació política. Un crit ancestral que l’artista ha posat a prova en múltiples ocasions. A l’espai de La Panera, i amb una freqüència establerta, els irrintzis d’Okariz irrompen sense previ avís i ressonen pertot, fins al punt de curtcircuitar per uns instants la resta d’intervencions de l’exposició.

La performance ha estat transferida a l’espai expositiu mitjançant una instal·lació que dissocia la imatge del so. Aquest és un recurs en el qual l’artista està aprofundint en els seus treballs més recents, per exemple a Las estatuas (2018), que és una col·lecció oberta de gravacions de les converses que manté amb objectes inanimats com La musa de Brancusi, al Guggenheim de Nova York, o un atleta grec i un reliquiari del segle XVI, al Metropolitan. En elles, l’acció és enregistrada per la càmera d’un mòbil en la qual es filtra el so ambiental del museu, però no s’arriba a capturar la veu de l’artista. En aquest treball la narració es construeix a partir de les absències que es generen pel desconeixement dels continguts d’aquestes «converses» (unilaterals) de les quals només percebem el rastre. La proposta posa en qüestió els estàndards de l’acte comunicatiu, de la mateixa manera que les accions de Mear en espacios públicos y privados o Trepar edificios públicos van suposar un desafiament a les normatives de comportament establertes en aquests espais.

La relació de seducció entre la càmera i l’experiència física d’accions més o menys comunes, com parlar, saltar o ballar, han estat presents al llarg de tota la seva carrera. A Un, dos, tres, pajarito inglés (2018), l’acte conscient de respirar i la pràctica de la congelació del moviment pròpia d’aquest joc infantil vertebren la proposta. Imatge i so són de nou discriminats. Set altaveus antropomorfs reprodueixen de manera gairebé escultòrica l’exercici de figuració sonora d’un tipus de respiració de ioga anomenada Ujjayi o respiració oceànica, que, com el seu nom apunta, recorda la remor de les ones del mar. D’acord amb les indicacions de l’artista, els intèrprets d’aquest cor de respiracions aturaven la seva acció quan la càmera els enfocava. El tractament fragmentat i reiterat de la imatge atzarosa enregistrada per la càmera i la seva projecció sobre els panells acústics que emmarquen la instal·lació la converteixen gairebé en un patró d’estampació de ressonàncies orientals.

Aquesta experimentació amb la fragmentació, amb la capacitat de narració d’allò que és absent (que no es veu o no se sent), la diferència que habita en la repetició, la latència i el gest congelat ritmen una mostra protagonitzada per la recerca del signe mínim d’identitat amb la qual Itziar Okariz posa en relació les possibilitats de construcció espacial que li ofereix l’escultura amb la identificació dels límits i la transgressió de les normes que desenvolupa al llarg de la seva dilatada trajectòria en la pràctica de la performance, quan ja fa prop de vint-i-cinc anys d’aquells dies en què ballava davant l’objectiu al ritme de la banda postpunk Siouxsie and the Banshees.