MARIO SANTAMARIA. GÀRGOLA

Mario Santamaría ha creat un avatar dins un metavers, el Voxels – Ethereum Virtual World, i l’ha situat a tretze mil cinc-cents milions d’anys llum de la superfície d’aquest món virtual. Aquesta distància és la mateixa que separa la Terra de l’objecte lluminós més remot conegut fins ara, l’HD1, que la comunitat científica va identificar la primavera de 2022, i que no se sap si és una galàxia primerenca o un forat negre. Després de situar l’avatar en aquest punt del metaunivers, l’artista l’ha fet saltar fins a la superfície metaterrestre, en un salt impossible que, a la velocitat de la llum, tardaria tretze mil cinc-cents milions d’anys a completar-se, i que a la velocitat de l’avatar saltador, que és aproximadament d’uns cent vint quilòmetres per hora, no finalitzarà fins d’aquí a uns vuitanta-nou mil trenta-vuit bilions tres-cents setanta mil vint-i-sis milions d’anys. Aquest salt, que és també una caiguda veloç en un temps profund, està succeint ara, en un metavers.

En un altre metavers, el Next Earth, la Terra es reprodueix digitalment a escala 1:1, i els usuaris hi poden comprar i vendre porcions de territori que, tot i ser de naturalesa virtual, es corresponen amb una localització específica del globus. Santamaría ha adquirit en aquesta plataforma una petita parcel·la virtual del terreny que ocupa el Centre d’Art La Panera, i n’ha projectat el perímetre a la primera planta del centre, per construir un subespai expositiu de les mateixes dimensions que el territori virtual del qual ell és ara propietari.

L’artista presenta la seva instal·lació, «Gàrgola», dins d’aquest subespai, i deixa buida la resta de la sala d’exposicions. A la instal·lació, un sistema de refrigeració líquida dispersa la calor generada pels aparells tecnològics que hi trobem: un ordinador connectat a internet i dues pantalles que mostren la caiguda de l’avatar, amb una imatge abstracta i diàfana lleugerament canviant, i un so de velocitat i caiguda, similar a un soroll blanc. No és possible identificar, en aquesta representació, el cos virtual que salta des del lloc més remot i distant del coneixement humà, ni tampoc l’espai que recorre i que l’envolta mentre cau. El que veiem és un glitch, un error que expressa el col·lapse de la imatge i assenyala el límit del que pot ser representat, però que també genera una interrupció en el flux eficient i constant de dades, cosa que obre un espai de possibilitats per imaginar altres formes possibles d’existència.