Només si fa olor de terra

Espai 0

Alicia Arévalo, Anaïs Florin, Anna Irina Russell, Cande Lázaro, Helena Laguna Bastante, helena vinent, Mar Reykjavik, Maria Alcaide, Marina González Guerreiro, Marta Galindo, Feña Celedón Pérez (Muerte a la Norma / Monster Lab), Tau Luna Acosta i Yun Ping 昀平.

«La teoria pot ser una rosada que s’alça de la terra i es recull en el núvol de pluja i torna a la terra una vegada i una altra. Però si no fa olor de terra, no és bona per la terra.»

 Adrienne Rich, Notes towards a politics of location

Des de la dècada dels setanta, un dels compromisos bàsics de les pràctiques feministes ha estat transformar el cos en un espai per a l’alliberament. Una corporalitat que comença essent individual, capturada en els límits del propi cos, però que adquireix agència en fer-se col·lectiva, que creix en paral·lel al desig d’esdevenir una sola, múltiple i polifònica. Per això, com proposa Adrienne Rich a Notes towards a politics of location, és necessari ubicar el terreny des d’on construïm la nostra veu: no per a transcendir el cos, sinó per a reclamar-lo i responsabilitzar-nos de la nostra proximitat amb el centre o amb la perifèria. Aquesta consciència de la posició, entrellaçada amb la noció de viure en i amb un món ferit —marcat per la violència colonial, cisheteropatriarcal i capitalista—, ha doblegat el paradigma antropocèntric que es beneficia de la desvinculació afectiva i material del cos humà amb el seu entorn i amb la resta de formes de vida. Quin món s’acaba quan invoquem la fi del món? Com podem viure l’apocalipsi amb tendresa? Quines ruïnes imaginem al paisatge del futur?

Atenent a la complexitat de l’entramat de relats que perfilen el cos com a territori, aquesta exposició anhela teixir una xarxa d’artistes joves establertes a l’Estat espanyol que, des de la multiplicitat dels feminismes, ens conviden a imaginar i, potencialment, encarnar el que pot un cos quan entra en relació amb altres cossos. No només per a celebrar que existim juntis, connectadis, sinó per a especular sobre els significats de ser un cos i habitar el món des d’ell. Aquí els feminismes no apareixen com a temàtica, sinó com a metodologia. El cos no es representa, sinó que es presenta: latent, provisional, mòrbid. Ja sigui esquinçant-lo com a superfície mapejable, ja sigui hibridant els binarismes i obrint-nos a habitar la frontera, o explorant la possibilitat de convertir-se en paisatge, aquesta cartografia ens presenta la urgència de qüestionar la identificació del subjecte del feminisme amb la natura per tal de reconsiderar la rellevància del cos com la geografia més propera i sempre marcada per la política, la narrativa i l’artifici.