DIS. Carles Porta

Aquest any, Animac parlarà de la memòria, els records, el passat, el temps viscut…

Com faig habitualment, començo a treballar amb alguna tècnica que fa temps que no practico. Aquesta vegada tenia ganes de pintar, pintar amb pinzells sobre paper, barrejar i preparar colors amb acrílic, i també fer servir aquarel·la i tota mena d’experiments plàstics. Era un pla per mantenir-me ben lluny de l’ordinador.

No acostumo a mirar enrere, però ara no podia fugir d’aquest exercici. Vaig intentar recordar la meva infància. Em vaig dibuixar rodejat de la meva família com si fóssim en una pel·lícula de Woody Allen. Vaig continuar endavant, intentant gratar en la meva ment buscant alguna experiència viscuda capaç d’elevar-se a la categoria d’imatge per a cartell d’animació. A poc a poc vaig abandonar aquells moments viscuts per pensar en aquells objectes aparentment intranscendents que ens connecten directament amb algun moment de la nostra vida. Ara el meu treball s’apropava a la natura morta: una postal del mont Fuji, una sabata de dona, la figureta de plàstic d’un indi a cavall, un barret d’home…

Tot això no estava malament, però sempre tinc la necessitat de representar algun ésser viu en els meus cartells. És el que a vegades hem anomenat amb Carolina López, directora d’Animac, «el factor humà».

Així que, de nou, vaig canviar de perspectiva i vaig trobar-me finalment amb el cartell d’aquest any. Però aquesta vegada, l’ésser és una forma blava que tan sols s’insinua. Es podria dir que és una imatge abstracta. El primer cartell no figuratiu d’Animac.

La meva memòria està feta de petits fragments. Suposo que és semblant a totes, però malauradament amb més espais buits que d’altres. Els fragments graviten sobre l’espai mantenint-se a certa distància. Tots aquests fragments són la meva càpsula del temps.

Carles Porta