Joon. Petjades plàstiques

Espai Transversal

El psiquiatre marxista Francesc Tosquelles proposava desplaçar el moviment cap als peus, perquè quan caminem pel món és imprescindible saber on trepitges.  Els peus permeten llegir el territori i hi deixen empremta. Ara bé, què passa si la petjada que hi imprimeixes no té una mesura humana, sinó la de l’hiperconsumisme a escala global?

Caminar sempre deixa rastre i, alhora, el desplaçament construeix l’espai. Aquesta petjada estampa la pròpia identitat (pes, posició del cos, etc.), però els senyals de singularitat s’esvaeixen quan les empremtes adquireixen la figura del que consumim i no del que creem.

El 1860 John Hyatt va inventar el cel·luloide, i des de llavors el plàstic ha anat conquerint el planeta, com un material que és a la vegada imprescindible i innecessari, vital i mortífer. Actualment es produeixen 400 milions de tones de plàstics a l’any, i la meitat són d’un sol ús, mentre que menys del 10 % es recicla.  

L’aguda crisi ecològica global no s’esgota en solucions mediambientalistes, ecocentristes o biocentristes que reprodueixen la tensió que enfronta la societat i la natura. Un pensament ecosòfic, com el del filòsof Félix Guattari, mostra que es tracta d’un moviment de múltiples facetes: polítiques, socials, artístiques, mediambientals i de producció de subjectivitat.

Aquestes idees es manifesten en l’obra de Joon, amb una instal·lació que es compon de diferents elements que teixeixen una vinculació particular entre el plàstic i la natura, privilegiant la interrelació de les peces, més que els objectes individuals.  

«Petjades plàstiques» fuig de la narrativa per convertir-se en l’evocació d’un pas per la Terra. I com que cada pas requereix que prestem atenció al terra, la disputa pel valor simbòlic de la mirada a l’espai de l’art perd aquí la seua supremacia.

La instal·lació força la direcció de la mirada per preguntar-nos com i si som capaços de percebre la nostra pròpia experiència a l’espai i entre les obres. Bàsicament, aquesta és una invitació a practicar l’espai perquè es produeixi un canvi de perspectiva.